Qui eren els Ibers?

En la Hipòtesi del Mapa Ètnic dels Pobles Ibers que he il.lustrat he tingut present als Misgetes, que segons Hecateu, eren un Poble que anava del Garraf fins al Llenguadoc, però he acabat preferint reflectir en la il.lustració del mapa el que opinaven altres autors clàssics sobre el territori esmentat i que segons ells, aquest corresponia a uns quants Pobles més, com ara són els Laietans, els Ausetans, els Indigets, els Castel.lans, els Sordons i els Elisyces.

Per veure on vivien, el qui, el quan i el com eren els pobles del passat, en l’actualitat i com sempre, els investigadors, (Arqueòlegs, Historiadors, Antropòlegs, Lingüistes, etc. ) tenen dos brolladors d’on raja informació quasi en comptagotes, sobretot en el cas Iber, per una banda les fonts literàries antigues i per l’altra les fonts arqueològiques dels jaciments excavats, un cop recopilada i estudiada aquesta informació, han de formular hipòtesis sobre qüestions determinades, que seran més o menys encertades, depenent de la qualitat de la informació de que disposin i de la seva clarividència interpretativa.

Molts cops al llarg de la Història i en èpoques de menys llibertat es va suplir la manca d’informació de que es disposava per formular els continguts de les hipòtesis amb continguts inventats i d’una forta càrrega ideològica al darrera, per sort aquest llast va desapareixent i cada cop més, la història, ja no solament l’expliquen els vencedors, els manipuladors o els millor pagats.

Gràcies al Simposi Internacional Els Orígens del Món Ibèric que es va celebrar l’any 1977 a Barcelona i a Empúries es pot dir que de moment les dates d’inici de l’Iberisme han deixat de generar controvèrsies, i s’han classificat 2 períodes dins del temps de durada de tot el període cultural Ibèric; El període Ibèric antic, que va de l’any 550 aC al 400 aC i el període Ibèric ple, dels anys 400 al 200 aC, a partir de l’any 200 aC i després de la segona guerra Púnica comença el període de romanització que finalitza a la segona meitat del segle I aC, en època del principat d’August.

Les fonts escrites per personatges del passat que parlen dels Ibers que hi ha a disposició dels investigadors actualment, son de gent aliena al món Iber, de moment i per desgràcia els Ibers no poden explicar res, es desconeix el significat de la seva escriptura i per tant també de totes les coses que se’n deriven, així que llegint les fonts clàssiques de que poden disposar els investigadors, es pot comprovar que no existeixen uns límits territorials clars del lloc on vivien els Ibers.

En el 500 aC, per Hecateu de Milet, els Ibers eren els que es trobaven situats a la costa del mediterrani que va des del sud de l’actual Llenguadoc-Rosselló, el Llenguadoc Occidental, fins al nord de Cartagena a Múrcia.

Heròdot marca el límit meridional de la zona Ibera aproximadament per les primeres valls per on circula el riu Guadalquivir al seu naixement, a la serra de Cazorla a Jaén per on començaria la llegendària Tartessos, tot i que hi ha alguna font que inclou a Tartessos dins del territori Iber.

Polibi, Eratòstones i Estrabó més o menys coincideixen en que Ibèria és tota la costa de la península banyada pel mediterrani.

Rufus Festus Aviennus (Avié), al s. IV de la nostra era, en la seva Ora Marítima i utilitzant fonts Massaliotes antigues que possiblement es puguin remuntar al s. VI aC, contempla la possibilitat de que aquest espai que ocupaven s’estengués des de les ribes del riu Roine fins on comença la costa atlàntica, sent aquesta l’extensió territorial més gran descrita per ningú d’ells.

En l’actualitat i segons Joan Sanmartí i Joan Santacana, que fent un estudi comparatiu del mapa epigràfic dels materials trobats en els jaciments coneguts amb el límits que descriuen els autors antics en els seus textos i que reconeixen com a Ibers, Ibèria seria la zona que va del Llenguadoc occidental fins a Múrcia o el sud del País Valencià.

Tot i aquesta identificació com a Ibers de les fonts clàssiques, els Ibers no van arribar mai a ser un poble políticament homogeni, és més, no sabem si ells mateixos, es reconeixien com a Ibers (hi ha qui diu que sí), doncs no es sap si aquest nom que els identificava en les fonts escrites en l’antiguitat, era un nom traduït o no a la llengua dels seus escriptors, ja que en realitat el mot Iber, aglutinava molts pobles que s’organitzaven els uns amb els altres de forma independent.

Els Ibers, segons sembla, eren un conjunt de pobles amb cultures individuals que amb una certa normalitat i comparativament, des del punt de vista Arqueològic actual, presentaven característiques similars. Una d’aquestes similituds és l’ús del mateix tipus d’escriptura que en l’actualitat identifiquem com l’escriptura de la suposada llengua o llengües Ibèriques.

Com a curiositat cal esmentar que el mot d’Ibèria no va ser utilitzat pels Grecs per primera vegada en aquest territori, sinó que molt abans es va utilitzar per identificar una altra regió prop del Mar Negre, situada en l’actual Georgia. Alguns investigadors, com és el cas de Adolfo J. Domínguez Monedero, creuen que possiblement el significat del nom faci referència a la llunyania dels llocs , altres creuen que potser sigui una versió hel.lènica de mots aborigens.

L‘origen dels Ibers és un mica confús, per aquesta raó fins ara hi ha hagut unes quantes hipòtesis que volen explicar la seva ascendència i diuen el següent:

Pere Bosch i Gimpera i Antoni Rovira i Virgili als anys 20 del segle passat, seguint les hipòtesis de José Leite de Vasconcellos i de Adolf Schulten, creien que els Ibers eren un poble primitiu que va arribar a la península procedent del nord d’Àfrica durant el neolític.

La hipòtesi Celta va sorgir a finals dels anys 30, i es va assentar als 40 i 50 sota influència feixista amb autors com ara Julius Pokorny, Ramón Menéndez Pidal, Julio Martínez Santa-Olalla i Martín Almagro Basch que preferien pensar que les arrels espanyoles eren cèltiques, indoeuropees i germàniques.

I la que hi ha actualment es va originar als anys 60 per autors com Miquel Tarradell, Joan Maluquer de Motes, Antoni Arribas i parla de que és l’evolució de la població aborigen de la segona Edat del ferro d’una zona determinada, estimulada pel contacte amb altres pobles del mediterrani, Grecs, Fenicis, Etruscs, Lígurs, Cartaginesos. Ara bé, aquesta té tres maneres d’entendre aquesta influència, una és la que diu que aquest contacte colonitzador es va produir sense cap mena d’invasió, una altra reconeixent això, creu que hi ha una ètnia que neix entre les actuals províncies d’Alacant i Múrcia que s’expandeix invasivament i de forma física i cultural cap al nord i la tercera en discòrdia la que proposa una expansió de nord a sud amb els pobles de la Cultura dels Camps d’Urnes.

Pere Bosch i Gimpera és el responsable de la confecció del mapa ètnic Ibèric, que des de la seva realització no ha variat gaire i es basa principalment en les fonts clàssiques escrites a partir del segle VI aC, i que identifiquen com a Ibers els següents pobles del mediterrani:

Airenosis o Arenosins, Andosins, Ausetans, Bastetans, Bastuls, Bebrices o Beribraces, Bergistans o Bargusis, Castel.lans o Castellans, Cerretans o Ceretans, Contestans, Cossetans o Cessetans, Deitans, Edetans o Esdetes, Elisyces, Girisens, Iacetans (Iaccetans o Jacetans), Ilercavons o Ilercaons, Ilergets (Ilergetes o Ilaraugats), Indigets (Indigetes o Indiketes), Lacetans o Laketans, Laietans, Lobetans, Mastiens, Misgetes, Olcades, Oretans, Osetans, Sedetans, Sordons o Sardons, Suessetans i Turdetans.